LA VEU DE CATALUNYA

La Veu de Catalunya va ser el diari en català que va tenir una durada més llarga. Es va publicar a Barcelona del 30 de juliol de 1880 fins el 8 de gener de 1937. Tot i això, poc després de sortir publicat per primera vegada va ser suspès i no va tornar a aparèixer fins al cap de 19 anys.

Enric Prat de la Riba va ser el director de La Veu de Catalunya, títol escollit com a alternativa al primer diari publicat en llengua catalana, el Diari Català. Duia el subtítol següent: el diari no politich, pero cla y català i es publicava en dues edicions diàries.

Un cop superada la suspensió del diari l’agost de 1880, La Veu d Catalunya va iniciar la seva segona època partint del setmanari del mateix nom fundat per Narcís Verdaguer, Joaquim Cabot i Jaume Colell. Aquest setmanari era de caràcter literari i polític i tenia una clara voluntat de despertar la consciència del poble català.

Bona part dels redactors i col·laboradors del setmanari van passar a ser les figures polítiques i periodístiques del diari. És el cas de Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Rubió i Ors, entre d’altres.

Enric Prat de la Riba va donar una orientació eminentment política a La Veu de Catalunya, defenent el programa de la Lliga Regionalista.

Entre el 1929 i el 1930, Llucieta Canyà es va encarregar de la secció Món femení, que va ser fonamental per conèixer el moviment feminista conservador d'abans de la guerra.

La Veu de Catalunya va ser suspès en diverses ocasions entre el 1900 i el 1902 per articles que tractaven sobre la convocatòria de l’Assemblea Parlamentària. Però sempre va esquivar la prohibició publicant el diari sota títols com La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya o La Veu de Barcelona.

El 25 de novembre de 1905, la redacció del diari va ser assaltada per un grup de militars. És el que es coneix com a fets del Cu-Cut!, que van representar l’inici d’un procés de repressió de la societat catalana a través de la llei de jurisdiccions.

El juliol de 1936, les instal·lacions del diari van ser intervingudes, però no se’n va interrompre la publicació. Malgrat això, van aparèixer nous subtítols, els quals revelaven el canvi d’orientació política. En són exemples Diari de l’autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-diari antifeixista-AIT.

És remarcable la influència que va tenir La Veu de Catalunya en el periodisme de principis del segle XX, gràcies a les personalitats que van configurar la seva redacció, així com a les seves seccions literàries i de pensament.