25 de Novembre de 1905
Acudit desencadenant dels Fets del Cu-cut!, de la ploma de Joan García Junceda i Supervia.
La Cuartelada o Els incidents del Cu-Cut!
Els incidents del Cu-Cut!, també coneguts com la Cuartelada, van succeir el dia 25 de novembre 1905, a la ciutat de Barcelona.
En aquest clima de tensió van tenir lloc els incidents. La publicació a la revista satírica Cu-Cut! d’un acudit que feia referència a la victòria electoral de la Lliga Regionalista a les eleccions municipals del 1905 i que també feia al·lusió irònica a les escasses victòries dels militars va irritar als militars. Aquests van assaltar la nit del 25 de novembre la redacció del Cu-Cut! i La veu de Catalunya.
Aquest fets van portar grans conseqüències, especialment per a la premsa a Espanya. Els incidents van impulsar la creació de la Llei de Jurisdiccions, una llei que va reprimir la llibertat d’expresió en la premsa. El rebuig d’aquesta llei va fer que a Catalunya es gestes un gran moviment patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de comprimís en la lluita pels drets de Catalunya. Solidaritat Catalana consistia en una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes, (llevat dels parits dinàstics, conservador i lliberal i els lerrouxistes), això va fer que ben aviat afloresin les contradicciónns en el sid e la coalició. Arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909), la coalición es va dispersar, ja que la Lliga Regionalista veia bé la repressió del govern central, mentre que els sectors republicans i obreristes van criticar durament l’actuació governamental.
¡CU-CUT!
El ¡Cu-Cut! Va ser un setmanari satític barceloní editat entre el 2 de gener de 1902 i el 24 d'abril de 1912. Estava adscrit politicament al catalanisme de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Combatia el centralisme, i el lerrouxisme en particular. Va ser la primera revista que alternava la ideologia de dretes amb un catalanisme radical.
El director era Manuel Folch i Torres que comptava amb col·laborados habituals com Josep Morató i Grau, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès. Grafistes com Joan Llaverias, Junceda, Opisso, Feliu Elisa-Apa, Lluís Bagaria, Smith i Lola Anglada s'encarregaven de fer les caricatures i vinyetes humorístiques. El pagès cofat amb barretina era el personatge representatitu de la revista, creat pel director artístic de la revista, Gaietà Cornet i Palau.
Va sofrir diverses denuncies pels seus atacs a Lerroux i al estament militar. A més, cal esmentar l'assalt al seminari, juntament amb La Veu de Catalunya pels militars el 1905. Amb l'ocasió del Banquet de la Victòria, Junceda va publicar una caricatura considerada ofensiva per l'estament militar i això va motivar l'assalt i la destrucció dels tallers del setmanari per cinc mesos.
Va ser la mateixa Lliga qui va forçar el seu tancament el 1912 ja que li va retirar el suport pel seu radicalisme a causa d'alguna publicació que no afavoria la imatge del partit. El motiu va ser la publicació d'una portada orginal de Llaverias que amb el seu títol La música amanseix les feres feia al·lusió al viatge a Madrid de l'Orfeó Català i representava Orfeu (Millet) tocant la lira als inferns i voltat d'un auditori on hi havia l'ós de l'escut madrileny i bestioles simbòliques (rèptils, el peix-sabre i rates).
LA VEU DE CATALUNYA
La Veu de Catalunya va ser el diari en català que va tenir una durada més llarga. Es va publicar a Barcelona del 30 de juliol de 1880 fins el 8 de gener de 1937. Tot i això, poc després de sortir publicat per primera vegada va ser suspès i no va tornar a aparèixer fins al cap de 19 anys.
Enric Prat de la Riba va ser el director de La Veu de Catalunya, títol escollit com a alternativa al primer diari publicat en llengua catalana, el Diari Català. Duia el subtítol següent: el diari no politich, pero cla y català i es publicava en dues edicions diàries.
Un cop superada la suspensió del diari l’agost de 1880, La Veu d Catalunya va iniciar la seva segona època partint del setmanari del mateix nom fundat per Narcís Verdaguer, Joaquim Cabot i Jaume Colell. Aquest setmanari era de caràcter literari i polític i tenia una clara voluntat de despertar la consciència del poble català.
Bona part dels redactors i col·laboradors del setmanari van passar a ser les figures polítiques i periodístiques del diari. És el cas de Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Rubió i Ors, entre d’altres.
Enric Prat de la Riba va donar una orientació eminentment política a La Veu de Catalunya, defenent el programa de la Lliga Regionalista.
Entre el 1929 i el 1930, Llucieta Canyà es va encarregar de la secció Món femení, que va ser fonamental per conèixer el moviment feminista conservador d'abans de la guerra.
La Veu de Catalunya va ser suspès en diverses ocasions entre el 1900 i el 1902 per articles que tractaven sobre la convocatòria de l’Assemblea Parlamentària. Però sempre va esquivar la prohibició publicant el diari sota títols com La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya o La Veu de Barcelona.
El 25 de novembre de 1905, la redacció del diari va ser assaltada per un grup de militars. És el que es coneix com a fets del Cu-Cut!, que van representar l’inici d’un procés de repressió de la societat catalana a través de la llei de jurisdiccions.
El juliol de 1936, les instal·lacions del diari van ser intervingudes, però no se’n va interrompre la publicació. Malgrat això, van aparèixer nous subtítols, els quals revelaven el canvi d’orientació política. En són exemples Diari de l’autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-diari antifeixista-AIT.
És remarcable la influència que va tenir La Veu de Catalunya en el periodisme de principis del segle XX, gràcies a les personalitats que van configurar la seva redacció, així com a les seves seccions literàries i de pensament.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)